22/06/2015 – El Blau en la memòria: vetllada cultural al castell d’al-Qal’à

CARTELL VETLLADA-HOMENATGE Sembla poc provable que ningú puga saber mai quin dia va nàixer el visir al-Azraq, però tots aquells que s’hem preocupat per rastrejar les passes del Blau al llarg de la terra i de la Història coincidim en expressar que degué nàixer en la dècada dels anys 10 del segle XIII, açò és, entre 1210 i 1220. Per tant, en un any indeterminat d’aquesta dècada que ara vivim es compliran 800 anys del natalici del visir de La Muntanya i, davant d’aquesta incertesa, millor celebrar-ho enguany que és l’any central de la dècada, que no deixar-ho passar.

Des de la Unió Cultural d’Amics de la Vall de Gallinera hem decidit atendre aquesta excusa per retre homenatge a aquest personatge tan extraordinari i nostre que estimà i defensà aquesta terra com ningú. L’homentage tindrà lloc al castell d’al-Qal’à (Benissili), sa casa, el proper dissabte 27 de juny, en una vetllada cultural on la música, la poesia, la lluna i la conversa giraran al voltant de la figura del Blau i la seua època.

Abans de sopar, gaudirem del capvespre enlairats sobre les penyes d’al-Qal’à. I allà dalt, mentre el sol s’amague darrere del Benicadell, tal vegada siga bon moment perquè Vicent Savall acarone les cordes de la seua guitarra i ens cante alguna de les seues més sentides composicions d’estima a la nostra terra. El que vinga després no respondrà a més guió que aquell que ens marque el respecte i ens dicte el cor.

L’acte estarà obert a la participació de qualsevol, però la Unió Cultural d’Amics de la Vall de Gallinera declina qualsevol responsabilitat. Per tant, cadascú s’haurà de procurar els seus queviures (sopar i aigua) i serà responsable dels seus propis actes.

Pujarem tots junts al castell a les 20:00h, des del punt d’encontre establit a la Casilla, junt a l’encreuament de la carretera CV-700 (Planes-Pego) i la CV-714 (ramal que porta cap a Benissili).

PUNT D'ENCONTRE.

22/06/2015 – Foto-blog (372): Com falcó que atalaia la terra (III)

Benvinguts, senyors, a la càpsula del temps: benvingut, senyor falcó, al segle XI…
.. 372 - Com falcó que atalaia la terra (III)

Títol / Lloc

Com falcó que atalaia la terra (III) / Cova dels 9 Forats (Beniarrés)

Data / hora

19/04/2015 / 12:53h

Càmera

GoPro Hero 4 Silver

Objectiu

-

Temps d’exposició

1/300 sg

Diafragma

F 2.8

ISO

100

Distància focal

13 mm

Comentaris

Càmera muntada sobre un quadricòpter DJI Phantom 2

.

16/06/2015 – Foto-blog (371): Com falcó que atalaia la terra (II)

De vegades somie que sóc un falcó que atalaia la terra…
.. Com falcó que atalaia la terra (II)

Títol / Lloc

Com falcó que atalaia la terra (II) / Castell de Perputxent (l’Orxa)

Data / hora

19/04/2015 / 11:53h

Càmera

GoPro Hero 4 Silver

Objectiu

-

Temps d’exposició

1/1100 sg

Diafragma

F 2.8

ISO

100

Distància focal

13 mm

Comentaris

Càmera muntada sobre un quadricòpter DJI Phantom 2

.

02/06/2015 – Ambaixada terrícola a València

Joan Femenia, Vicent Savall, Rafael Cebrián i Just Sellés
El passat dijous 28 de maig va ser un dia ple d’emocions. Per primera vegada presentava els meus llibres a la Balansiya andalusí, la València nostra, i ho feia de la mà de Rafael Cebrián, el catedràtic de les nostres muntanyes. Rafa és una persona senzilla i accessible, compromesa amb la terra i amb tot allò que comporta el sentiment per la mare Natura, un pioner dels llibres de muntanya a qui mai no agrairé lo suficient la seua predisposició per obrir-me de bat a bat les portes del Centre Excursionista de València: sa casa.

Encara que no ens coneixíem físicament, Rafa em va rebre a les portes del CEV amb una fortíssima abraçada. Després, mentre dinàvem, comentàvem l’oportunitat d’aquella abraçada tan sentida i espontània, i coincidíem en pensar que no cal conéixer algú per tindre-li estima, doncs una persona es dóna a conéixer, també, a través del seus escrits. Passar el dia amb ell va ser un regal que mai no oblidaré i ja espere l’ocasió de tornar a coincidir amb ell a Gallinera, al castell del nostre visir.

Rafa va preludiar la presentació de Al-Azraq, el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya al CEV amb una encertadíssima dissertació al voltant de l’extraordinarietat d’un personatge com fou el visir al-Azraq, a qui el seu sentiment per la terra marcà, segurament, el seu destí. Tot un orgull que Rafa Cebrián haja llegit la meua obra i haja captat amb tant encert l’essència del que l’autor va sentir durant la fase d’exploració del territori i de la intenció de tot allò que deixà escrit.

11351457_887926901275705_4974532324209180688_n 
Vaig tindre també gran goig de rebre el suport i l’acompanyament de dos bons amics que m’ajudaren a introduir l’acte amb les seues sempre sentides actuacions. Joan Femenia afinà l’entonació dels versos que l’any 1238 composara el visir Ibn al-Abbar, i mentre afrontava la declamació d’aquella casida andalusí afermant el to, la cadència i el gest, imaginava que Joan era l’emisari Ibn al-Abbar, el mateix que el rei Zayyan envià al capdavant de l’ambaixada que havia de sol·licitar l’ajuda d’Abú Zakariyya, emir de Tunis, per alliberar València de l’agressió de Jaume I.

I ja després dels poemes de Ibn al-Abbar, Vicent Savall acaronà la seua guitarra i ens cantà dues cançons del seu extens repertori. L’incendi de Pego encara crema en la nostra memòria i és per això que Vicent trià una cançó del seu disc “Homenatge a Joan Pellicer” titulada “A les nostres muntanyes”, on ens recomana no fer foc a la serra, alhora que repassa les greus conseqüències dels incendis forestals. Són cançons com aquesta –ben clara, sentida i didàctica– les que ajuden a crear consciència ambiental entre els més joves. L’altra cançó que ens interpretà pertany al àlbum “Al-Azraq” i porta per títol “Reflexions des del silenci”, una joia musical i poètica que sintetitza perfectament el sentit de la lluita que encapçalà el visir al-Azraq, i que diu així:

Al-Azraq

REFLEXIONS DES DEL SILENCI

Sóc una veu que està clamant des del silenci,
com eixa arrel que saps que està però no veus,
estic en el fragor del tro i en la tempesta
i en el cruixit del vell cimal que mou el vent.

Sóc el perfum lleuger, subtil de l’agrimònia,
la brisa suau que agita l’aigua en la quietud,
el rossinyol que t’acompanya en el camí,
jo sóc la fulla que cau just quan passes tu.

I manifeste que encara estic ací,
en esta terra, en el meu país,
entre llençols de dura i freda roca
queda el meu cos en pau dormit.
Sovint recorde la meua infància
i sent nostàlgia de cors i d’ànimes:
quin dret tenia sobre esta terra
i en dur la guerra el rei cristià?
Veig el meu poble ferit d’infàmia,
sense paraula, banyat en llàgrimes,
pura cobdícia la gran conquesta,
cantada gesta de qui guanyà.

Ara que el temps borrà el sentit d’una existència,
la del meu poble des de sempre ací assentat,
tot simplement perquè pregava a l’únic Déu
del meu respecte i devoció dient-li Al·là.

Que si al remat la religió és motiu de brega,
seria prudent anar pensant això per què.
No vull saber d’aquell que per déus avassalla
ni de qui mata si no creus allò que ell creu.

I manifeste…

També vull dir que era excel·lent la convivència
entre persones de distinta confessió,
inclús ma mare que va ser fervent cristiana
mai m’obligà a canviar de religió.

Per si de cas té algú interés en esta història,
quede enterat que estic contant l’altra versió,
puix la del Rei es l’oficial i ja està contada:
aquell que guanya sempre escriu al seu favor.

I manifeste…

Presentar la novel·la davant d’un auditori tant exigent com el del CEV, amb alguns medievalistes presents, fou tot un repte i una oportunitat que no vaig voler desaprofitar. Reivindicar la figura del visir al-Azraq, i alhora, davallar dels altars el bon rei Jaume matamoros no resulta gens complicat si s’aconsegueixen els arguments per a fer-ho. I els arguments, que son molts i variats, s’hi troben als arxius i als treballs d’investigació d’aquells historiadors erudits que han estudiat els documents. Certament, tenia moltes ganes de presentar la meua novel·la a València per enaltir la insigne figura d’al-Azraq, el visir que somiava La Muntanya, per a dir una vegada més –no em cansaré mai de dir-ho– que la diferència entre el visir al-Azraq i el rei Jaume I en allò que compet el sentiment per la terra és que l’un l’estimava amb el cor, mentre que l’altre ho feia amb la butxaca.

GOPR2255-1

I quan els ambaixadors terrícoles digueren el que havien anat a dir, es retiraren a sopar a la fresca en una d’aquelles encisadores placetes del barri del Carme, a la llum d’una renovada lluna que creixia serena al bell mig del cel, en la setmana primera de l’era post-Rita. Els emisaris del visir havien parlat alt i clar: la terra és un sentiment i no es negocia…  

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...