30/09/2014 – El consum de vi a l’al-Andalus del segle XIII

Sempre ho he dit: els cristians del segle XIII eren uns salvatges comparats amb el refinament cultural dels andalusins. La raó d’això devia ser –i açò és cosa meua– la manera tan diferent que tenien de viure la religió, molt més lliure per part dels andalusins. Els cristians del segle XIII eren uns vertaders fanàtics religiosos, molt semblants a eixos integristes que fan fredat hui en dia. En canvi, els musulmans andalusins vivien la religió amb una major llibertat i tolerància (llevat dels almohades, que vingueren del Marroc mitjan segle XII), molt diferent a com ho fan a l’actualitat en nombrosos països islàmics. I no és d’estranyar: un major nivell cultural de la població es tradueix en una major llibertat i tolerància social: ara i fa huit segles. Sí, quan la cultura desapareix, l’integrisme religiós s’apodera de les ànimes: ahir, hui i sempre.

En acabar de llegir Al-Azraq, el Blau, molts lectors m’han escrit un correu electrònic per contar-me què els ha semblat la novel·la, les sensacions que han experimentat al llegir-la. Recorde que almenys dos d’ells em preguntaven com podia ser que els personatges begueren vi sent musulmans. La resposta que els vaig donar estava clara: el vi és un plaer que ens regala la terra, i els musulmans andalusins sabien apreciar-lo com bé podràs comprovar si lliges la poesia de l’època.

Ací deixe una mostra de la poesia que es feia a al-Andalus, on s’evidencia eixa llibertat i tolerància religiosa que és fruit d’una societat avançada. Es tracta d’una tria de poemes de Musa ibn al-Tubbi (s. XIII), ara traduits per Jaume Pont i arreplegats al Llibre de la Frontera de l’editorial Proa (Barcelona, 2000).

.

Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L’única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
En mi no busquis seguretat,
sóc qui defuig cops i combats.
Quan veig heretges em poso a córrer
damunt del poltre, les brides fixades
al llom i la cua. Com és l’arnès?
Com és l’escut? Com són els sabres?
Sols em preocupo quan fan la guerra
per quina banda fugir és més fàcil.
Si fos la festa, beure vi pur,
dormir amb les verges, em trobaríeu
sent cavaller de tots els àrabs.


*
.
Són quatre coses
les que revifen
el cor i el cos
l’esperit i l’ànima:
l’aigua, els jardins,
el vi clarós
i un rostre bell.
.
.
*
:
Oblida les ruïnes, que a tot mal són properes,
el món en què vivim és casa fugissera.
Honora i beu el vi, s’exclama el bevedor,
ens han caçat el sol per beure’l al tassó.

.
*
.

Desobediència compro a bon preu
i bescanvio fe per orgies.
Perversions sols prenc per guia,
sempre seré un llibertí.
Quants nois manyacs tenyits d’alquena
dels que han cregut en el Messies
he obtingut tendres i bells
quen al cel l’alba apareixia.
Un d’ells s’alegra si em veu venir,
no sóc avar, i ho sap del cert.
amb la barrina desflora el vi,
verge anciana encanudida
que presencià Noè a l’arca
i tots els segles que abans passaren.
El faig servir fins que borratxo
morí tot d’una, però ho puc jurar:
no l’enterràrem en cap fossar.

.
*
.
El vi del company no censuris
ni malparlis del bevedor.
Déu Misericordiós ha dat
l’amor fidel pel vi als amics.
No tenen valor els diners
pel cor que el deleja i el vol.
És la verge que delicada,
però dins l’ampolla indomable,
m’ha enfollit, m’ha fet perdre el seny.
Al moment de la mescla amb l’aigua
joiells de núvia la coronen.
Estripa els vels de la consciència
i els secrets més ocults mostra.

.
*
.
Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,
plora a voltes la flauta i refila un gemec.
Units els comensals pels vincles de l’amor,
comparteixen el nèctar mesurat dins els gots.
És costum dels companys no fer esment dels descuits
de l’amic que rellisca si beu vi en excés.

.
*
.
S’ha enterbolit la vida estant jo a la presó
i les copes tremolen per manca de vi.
Les vinyes de Fal.luja ja no donen llur fruit,
la beguda no té d’antany el sabor.
Si fos meva la força que el Magnànim Senyor
emprar m’impedeix, l’ànima lliuraria
al gaudi i als plaers. Però a la vida del jove
benaurança s’hi mescla i fatigants dissorts.
Mensu a la passió, company, totes les ànimes.
Ens fereix i a Déu demanem perdó,
amb l’oculta esperança d’haver-lo també ferit.

.
*
.
Apressa’t al vi
a la llum del dia,
curulla la copa
i emplena-la al ras.
Generós, moscat,
color de magrana,
acreix la ressaca
tot d’aigua colgat.
I vés als plaers
com fan els valents,
sense cap vergonya.
Fes del jardí casa,
del llogarret llar.
Envola-hi coloms
i cria-hi poltres.
I en temps de verema
premsa-hi el raïm
i cou-lo amb el sol
que pel vi ja és prou.

.
*
.
Beu, per la meva ànima,
beu públicament,
l’ocultació
és de mare adúltera.
Beu, per tu em moro,
i dóna’m el vi
fins que m’endormisqui.
Que no t’acontenti
una borratxera,
embriaga’t dos cops.
Prou d’hipocresia,
prou celadaments.

.
*
.
Mentre beus a la taverna
oint l’eloqüent llaüt,
conta al censor què et digué
l’alfaquí savi i asceta,
el docte en religió,
en història, ciència i llei:
-Permeteu que es begui el most?
-No, sols el vi colpidor,
espurnejant, podeu beure.
conta què et va respondre
quan preguntares pel rés:
-És un deure religiós.
Pren l’oració d’una nit
com si fos el rés d’un any
i acompanya la vetllada
amb el vi extenuador.
-I el dejuni i les almoines?
-No provis mai el dejuni,
trenca’l sempre, a tothora.
Les almoines són tan sols
un parany d’aprofitats.
-Què en pots dir dels rituals
si faig el pelegrinatge?
-Són superflus i excessius.
Mai no vagis a la Meca,
no en siguis un pelegrí,
per més que la Meca estigui
a la porta de ta llar.
-I les guerres dels tirant?
-Ni que assetgin al-Anbar
no els combatis, viu-hi en pau.
Però si et venç la rancúnia
en contra dels infidels,
busca revenja en llurs fills.
El ventre de la donzella
i el darrere del macip
travessa amb la teva llança.
És el jihad veritable
i en el Judici Final
en seràs recompensat.
-I els préstecs, s’han de tornar?
-Per un dàtil no has de dar
ni pellofa ni pinyol.
Preocupa’t de satisfer
el deute amb el taverner.
Ven-te la teva camisa
per tal de ser-li fidel.
-I un solter i foraster,
si emprèn un viatge,
com creus que millor es capté?
-Si amb la dona del veí
sap gaudir de l’adulteri
i dels plaers de Sodoma
amb els jovenets del barri.
Per dar-me l’últim consell
s’aixecà i s’acostà:
-Has d’embellir les virtuts
apostant diners al joc.

.
*
.
Per flairar l’olor de violes i murtres
per un got de vi, jo tot ho daria.
Què et sembla si avui d’ell no ens abstinguéssim
i beguéssim vi ocults de la gent?
Si mai algú ens veu podria pensar
que som uns cristians celebrant llur festa,
per ells beure vi no és cap pecat.
Diguin el que diguin respecte al dejuni,
nosaltres ja haurem passat un bon dia.

.
*
.
Encara que tingués
quelcom per menjar a mà,
no em desdejunaria
amb altra cosa que el vi.
tu que n’ets bevedor,
pren la copa i beu-ne!
Hauràs comès un gran pecat,
però tant se val!
Censors que em critiqueu,
aneu al paradís,
si ho desitgeu. A mi deixeu-me
viure a l’infern.

.

26/09/2014 – Foto-blog (349): Abril (IV)

Cada imatge: una emoció; cada emoció: una pinzellada en el llenç, una paraula…

349 - Abril (IV)

Títol

Abril

Data / hora

21/04/2014 / 15:51h

Càmera

Canon EOS 60D

Objectiu

Tamron SP AF 17-50/2.8 XR Di II

Temps d’exposició

10 sg

Diafragma

F 8.0

ISO

100

Distància focal

38 mm

Comentaris

Camp de roselles

Filtre B+W ND 1.8 MRC F-Pro
Filtre polaritzador HOYA Pro1 MC

.

24/09/2014 - La pols de la terra, el lament dels vençuts

La veu dels vençuts ha sigut sempre esclafada, silenciada baix la pols de l’integrisme religiós i del temps. Res s’ha sabut de la conquesta de Jaume I per boca dels vençuts més que allò que expresa la crònica de Ibn Amira al respecte de la conquesta de l’Illa de Mallorca (Kitab Tarih Mayurqa), i del contingut d’aquesta crònica sols hi tenim coneixement des de fa poc més de 10 anys. Abans del descobriment de la crònica de Ibn Amira a una biblioteca de Tinduf (Sàhara argelí), sols la poesia i els registres epistolars havien oferit, de tant en tant, subtils pinzellades de llum sobre un paisatge –el de la memòria– que s’antullava erm.

.

Veniu cap a València amb els vostres genets!
Allà, les nostres gents han caigut en desgràcia.
En les mesquites, ara esglésies, la crida a l'oració
S'ha fet volteig de campanes. Quanta pèrdua!
Com reviure el passat? Només són ruïnes
Els col·legis aquells on tots recitaven l'Alcorà!
El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,
Les arbredes verdejants, ja s'han assecat i endurit.
Els paratges de la contornada ja no existixen,
Aquells que al vianant invitaven a romandre o passejar.
Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;
Designat pel destí per a portar-li perdició,
Desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.
Veniu cap a València amb els vostres genets!

Ibn al-Abbar
Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983

.

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On els parrups dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua...

Ibn al-Abbar
Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983

.1228 Jaume I el conqueridor

«...Per Déu! Quants amics que han marxat! Quants companys que han hagut d'abandonar el país! Quan els han dit: "Voleu! Només teniu una alternativa: morir o perdre la llibertat o bé marxar", els han tallat les ales. S'han dispersat pertot arreu, escampant-se per les valls i les collades que abans omplien. Només gemecs i queixes se sentien; la set ardent i l'angoixa abrusaven els pits. En els ulls es llegia el sofriment per una desgràcia incapaç d'eixugar les llàgrimes. Un mal perniciós ha penetrat en el fons de la nostra pàtria i continua encara acarnissant-s'hi: ell ha estat la causa de la mort d'aquells que ara descansen en llurs mortalles i ha entristit, en aquella llarguíssima jornada, joves i vells. El desastre d'Anixa havia estat l'avís premonitori d'aquella jornada, quan els lleons furiosos sortiren del seu amagatall... L'enemic, després, va prendre la capital, aferrant-se-li al coll com si fos un anyellet. Ai, València! La bella, l'elegant, l'esplendent! (Els cristians) de seguida van silenciar la crida a l'oració de la mesquita, i arrabassaren del seu cos l'hàlit de la fe musulmana... Es va perdre tot allò que excel·lia en gràcia i solidesa; així el Pont i la Russafa. I al-Hul·la i as-Sahla, que foren arrasats. I al-Jurf i ar-Rambla, que esdevingueren llocs desèrtics. Un nou desastre... caigué sobre al-Hara. I al-Kanisa hagué de lamentar la pèrdua de les vedelles salvatges i de les gaseles que la poblaven. En què s'han convertit aquells prats i la rica vegetació, aquells rierols i el verd de les seves ribes, aquelles deveses humides i perfumades?... Després, la tropa d'infidels va abordar els seus soldats, rossos, d'ulls blaus, sobre l'illa del Xúquer. Des d'aleshores, el lloc on jo vaig néixer ha vist minvar la seva bona estrella...»

Extracte d'una carta d'Ibn 'Amira a Ibn al-Abbar

.

«...(el destí) ha colpejat València... L'infidel ha fet desaparèixer la fe musulmana i la campana ha substituït la crida del muetzí... Quina pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i per al dejuni va ocasionar aquell dimarts, aquell fatídic dimarts!... On són, germà meu, aquells dies i nits del nostre passat?... Tant de bo poguessis allunyar-te de nosaltres, o funest dimarts de sàfar!, perquè res no podrà perdonar el teu crim. A causa teva l'Islam és objecte de menyspreu per part dels infidels... Com podrem gaudir dels matins i dels capvespres si aquell perfumat vent de ponent no és ja al nostre abast? No tenim altra possibilitat que sotmetre'ns al destí i testimoniar el nostre beneplàcit a tot allò que el Creador Omniscient ha decidit.»

Extracte d'una carta d'Ibn 'Amira a Ibn al-Abbar

.

MADRID SAN LORENZO DEL ESCORIAL MONASTERIO-BIBLIOTECA MTI1-CANTIGA STA MARIA Nº 165-F-222R-E-EL EJERCITO SE RETIRA DE TORTOSA DE ULTRAMAR-S XIII Obra de ALFONSO X EL SABIO 1221/84

.

«Tu, que vas ésser present el dia d'aquella desgràcia i que, amb paciència, vas haver de suportar els revessos de la fortuna que van patir els teus parents en aquella prova, digues-me si és veritat que la terra va esdevenir erma, que les aigües es van assecar, que el jardí des desitjos es va agostar... Digues-me quina fi tingueren aquells homes en els quals triomfava la cortesia, i com us vàreu reunir per plorar el dol de l'Islam. Va arribar la diada catastròfica i es va encendre el foc de la tristesa. I encara crema. Va ésser un somni allò que vàrem veure? No. En somnis mai no haguéssim pogut veure una realitat tan terrible. Va ésser una convulsió de la qual res no podia haver-nos protegit... Els politeistes són violents i iracunds quan els seus semblants musulmans es baten dins les seves xarxes. La religió es veu obligada a fugir i l'Islam s'ofega de tant d'acubament. És com si mai no s'hagués sentit parlar de la victòria d'Ibn Nusayr, de l'avançament fructífer de Tàriq, de les mossegades de Hannaš...; com si s'haguessin oblidat els Marwanís i les seves expedicions estiuenques; i l'heroi Ma'afir, que va fer pols els ídols i aquells que els adoraven. Per Déu! Quin dolor pels avantpassats! Ara tindrem molt de temps per plorar-los desesperadament.»

Extracte d'una carta d'Ibn 'Amira a Ibn al-Abbar

.

«Hem dit per sempre adéu a la pàtria nostra! Estimem el seu record perquè allà vàrem passar la nostra joventut i perquè allà vam compondre tants de versos sobre les qualitats dels amics nostres!... L'Islam l'ha abandonada i l'harmoniós conjunt que formava es troba ara dispers i desarrelat... En mi guanya la tristesa a l'alegria perquè he perdut al mateix temps el meu repòs i la meva morada.

On és València i les seves cases? On són les refilades i els parrups dels seus coloms? On són els ornaments de la Russafa i del Pont, del Manzil Ata i del Manzil Nasr? On són les obagues plenes de fresca i els seus prats brillants de verd? On són els rierols fora de mare i els arbres esponerosos? Quin dolor pensar que del seu coll han arrabassat els collarets de les seves flors, que l'Albufera i el seu mar han estat privats dels raigs assolellats dels seus matins. Existeix alguna estratagema (per a recuperar-la)? No; així com res no pot frenar el pas del temps, res no podria aturar la seva pèrdua... Després, el mal que s'havia acarnissat sobre les seves llars no va tardar a estendre's a Alzira i va fer-ne amargues les aigües dolces i saludables, pansides les branques verdes... Al mateix temps, Dénia va ésser presa i les seves collites de fruits, fins aleshores assequibles, es van allunyar més i més de nosaltres. Ai! Xàtiva i la seva plana, víctima de la injustícia del temps... Quines pèrdues!»

Extracte d'una epístola d'Ibn al-Abbar

.

22/09/2014 – Foto-blog (348): La terra exiliada

És clar, la terra és sentiment, i quan la terra es crema, alguna cosa dintre d’un mor amb ella. Però quan la terra que marxa és just aquella que t’ha vist créixer, hom sent tanta tristor que voldria marxar amb ella. Això mateix ha passat aquesta última setmana quan un malparit prengué foc a les partides de Fantaquí i del barranc de l’Encantada.

Eixe sentiment d’angoixa i impotència que t’envaeix quan veus marxar allò que tant estimes deu ser molt semblant en intensitat al que experimentà aquella gent andalusina valenciana que fou exiliada a la força i per sempre de la seua terra. Sí, hom sent que li arrabasen els ulls, els records de l’infància, la mateixa vida…

 

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
On les cases de València? On els parrups dels seus coloms?
Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.
S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.
On aquells prats amb rius i arbredes verdes?
On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?
Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l’Albufera!
Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua...


Ibn al-Abbar (s.XIII)
Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Ed. 62, Barcelona, 1983

.
348 - La terra exiliada

Títol / Lloc

La terra exiliada / Fantaquí (Planes)

Data / hora

16/07/2014 / 01:32h

Càmera

Canon EOS 60D

Objectiu

Canon EF-S 10-22 / 3.5-4.5 USM

Temps d’exposició

360 sg

Diafragma

F 5.6

ISO

400

Distància focal

20 mm

Comentaris

Aquesta imatge pertany a l’incendi que a l’abril d’aquest
mateix any ja arrasà
una part de Fantaquí

.

19/09/2014 – Foto-blog (347): El talaier de La Safor

Enlairat sobre els penyals de La Safor com un falcó solitari, el talaier de fusta somia que planeja el paisatge…
.
347 - El talaier de la Safor

Títol / Lloc

El talaier de La Safor / Serra de La Safor (l’Orxa)

Data / hora

13/02/2012 / 13:17h

Càmera

Canon EOS 550D

Objectiu

Sigma AF 70-300/4.0-5.6 DG APO Macro

Temps d’exposició

1/80 sg

Diafragma

F 9.0

ISO

100

Distància focal

214 mm

..

17/09/2014 – Vicent Savall: “Al-Azraq era d’ací i amava el seu país”

Vicent Savall és el cantautor de La Safor, terra a qui ha dedicat bona part de la seua discografia. Fou precisament allí, a La Safor, on vaig tindre ocasió de conéixer-lo, tot just el dia que presentava la meua novel·la a la Casa de Cultura de Gandia. Recorde que aparegué acompanyat de la seua guitarra i que s’oferí a introduir l’acte interpretant dues cançons del seu album “Al-Azraq”. El mateix va fer, sense demanar-li-ho, quan vaig estar a Dénia i a Almoines. Des d’aleshores que hem fet una bonica amistat i Vicent m’ha acompanyat –o jo a ell– en moltes presentacions arreu de La Muntanya.

Vicent té una veu preclara, altíssima, que res té que envejar a la d’altres cantautors de renom, una veu que li naix del cor i que surt d’endins tocada per l’estima a la terra. Sí, ja ho he dit en alguna ocasió: Vicent és d’aquelles persones que ho donen tot sobre l’escenari, en l’amistat i en la vida.

Ací vos deixe amb Ara vull fer memòria, la cançó que introdueix l’àlbum “Al-Azraq”. És en aquesta cançó on Vicent afirma que al-Azraq era d’ací i amava el seu país, afirmació que corrobore a la meua novel·la.

Sols una última confidència: tan gran era l’estima que el visir al-Azraq sentia per aquesta terra i tan bé coneix Vicent el que això representa, que en la cançó Un vint-i-tres d’abril, on es relata la mort del visir, Vicent posa en boca d’un moribund al-Azraq aquestes sentides paraules: (…) adéu germans i amics, porteu-me dalt d’un cim, on puga contemplar per sempre el cel, la mar (…) No vos sembla el millor lloc per tancar una vida d’estima a la terra? És per això que vaig incorporar aquest darrer desig seu a la meua novel·la. A més, el cel i la mar són tan blaus…

Ara vull fer memòria - Vicent Savall

Gràcies per tot Vicent!!!
.

15/09/2014 – Foto-blog (346): Mare Penya


.

 

Porte al cor la penya dura,  
i els pits de pedra que despús-ahir m’alimentaren. 
Porte als ulls la venda que al cim cardina el vent, 
i a l’esquena, la motxilla farcida d’enyorança:
de boires i llums, de núvols de neu i pluja.
Porte a l’ànima la memòria assolellada
de camins falconers, impossibles,
de vessants eixutes, abancalades,
de sendes oliades i històries perdudes, 
i lligat dels turmells, el cordell de records que arrossega la vida:
d’aquell capvespre etern,
del crit entrepenyat de la gralla,
del reixiu primerenc que esguita l’argilagar:
de la teua esvelta figura, Benicadell,
endinsada com una mare en el més precoç temps de ma vida.
.

  Just I. Sellés 
8 de setembre de 2014

 

.

346 -

Títol / Lloc

Mare Penya / Benicadell (Beniarrés)

Data / hora

13/08/2014 / 23:44h

Càmera

Canon EOS 60D

Objectiu

Tamron SP AF 17-50/2.8 XR Di II

Temps d’exposició

480 sg

Diafragma

F 5.6

ISO

200

Distància focal

32 mm

..

12/09/2014 – Foto-blog (345): El circ d’Hera

La llet que esguitaren els pits d’Hera, com un espectacle, il·luminen el cel nocturn sobre els escarpats cims del circ de La Safor…

345 - El circ d'Hera

Títol / Lloc

El circ d’Hera / Circ de La Safor (Villalonga)

Data / hora

17/01/2014 / 22:36h

Càmera

Canon EOS 60D

Objectiu

Tamron SP AF 17-50/2.8 XR Di II

Temps d’exposició

59 sg

Diafragma

F 4.0

ISO

6400

Distància focal

17 mm

..

10/09/2014 – Al-Azraq, fill de La Muntanya

PortadaAmb motiu de la tercera edició de “Al-Azraq, el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya”, he incorporat un nota al final de la novel·la –just després de l’epíleg– amb el títol Al-Azraq, fill de La Muntanya. Diu així:

No hi ha cap dubte: res no sabríem del visir al-Azraq si no fóra perquè el rei Jaume hi fa referència d’ell en dinou capítols de la seua Crònica. Així, aquell que fóra el seu major enemic és qui, contradictòriament, ha impedit que la pols del temps sepulte per sempre el seu record. Sí, cert és que la Crònica de Jaume I ha impedit que el visir al-Azraq caiguera en l’oblit, encara que ben cert resulta també que cada vegada que En Jaume l’esmenta al seu relat és per menysprear-lo, per acusar-lo de traïció. I així torna a ocórrer l’última vegada que el rei l’anomena al Llibre dels Fets.

Conta En Jaume al capítol 556 de la seua Crònica que, després de passar divuit anys a l’exili, al-Azraq tornà a la terra. Assegura que vingué al capdavant d’una host de dos-cents cinquanta genets benimerins per alçar, novament, els sarraïns del Regne contra ell. Però el rei falta a la veritat. El visir al-Azraq que retornà al país no tenia res a vore amb aquell que divuit anys abans havia marxat a l’exili. El visir que vingué al capdavant d’aquella fabulosa host benimerina tenia uns seixanta anys (seixanta anys del segle XIII) i ben bé podria dir-se que era un home que fregava l’ancianitat. Si considerem, a més, que vingué des de Granada cavalcant durant almenys deu jornades fins arribar a les portes Alcoi, a ningú no li deuria estranyar que aquell home sexagenari, major, perdera la vida només arribar-hi, en la primera escaramussa.

Sí, falta a la veritat En Jaume quan assegura que el visir al-Azraq regressà a la terra per avalotar els sarraïns del Regne contra ell, atés que quan el visir arribà a La Muntanya ja feia més de mig any que els musulmans s’havien alçat contra l’opressió feudal. Per tant, ni havia sigut necessària la seua presència perquè les revoltes mudèjars esclataren, ni va ser necessària la seua participació perquè les revoltes continuaren produint-se dos anys després de la seua mort. Certament, el visir al-Azraq que retornà a La Muntanya res no tenia a vore amb aquell que divuit anys abans caminà la senda del desterrament, i la seua participació en les revoltes ja no era necessària. Aleshores, a què hi vingué realment el visir al-Azraq?

Aquells que ens hem criat afermats a la terra, que l’hem mamada durant la infantesa, ho sabem bé: la terra crea un vincle afectiu permanent que t’empenta a retrobar-te amb ella, a formar part de la seua pols quan s’esvaeix la vida. És la crida de la terra, la veu que ressona dins, que convida a tancar el cercle de la vida al mateix punt on la Providència començà a traçar-lo. És clar: el visir al-Azraq regressà a La Muntanya per quedar per sempre dintre d’ella.

Ningú no arrisca la seua vida per defensar allò que no sent, i ben coneguda és la determinació que emprà el visir al-Azraq per lliurar la seua terra –i la seua gent– de les urpes de qui tan sols anhelaven sotmetre-la. Si a l’heroica defensa de la terra afegim el desig últim de formar part de la seua pols, al cor no li queda cap dubte: al-Azraq era d’ací, d’aquesta mar de serres i valls que conformen la yibal Balansiya, La Muntanya nostra.

Parla el cor, i el cap no gosa contradir-lo.

Perputxent, setembre de 2014

07/09/2014 – Al-Azraq en el record: la diàspora del Blau arreu de La Muntanya

IMG_3640-1Aquest estiu ha sigut especialment intens. El 15 de juliol vaig iniciar una gira literària de lo més falaguera que m’ha portat a 32 pobles menuts en tan sols 45 dies, fins el 30 d’agost. L’objectiu: que la diàspora del visir al-Azraq s’escampara a cop de vent arreu d’aqueixa mar de serres i valls que conformen La Muntanya nostra.

El contacte directe amb la terra i la seua gent ha sigut d’allò més satisfactori, però lo més gratificant ha sigut, sens dubte, conéixer que el missatge ha calat fondo en la consciència col·lectiva: el visir al-Azraq estimava aquesta terra com ningú, molt més -i de cor- que no aquells que vingueren del nord per sotmetre-la primer, i després, per ocupar-la. No, no ha oposat resistència el col·lectiu quan el mite del bon rei Jaume matamoros s’enrunava davant d’ells a colp de documentades raons. Al contrari, el record d’un visir al-Azraq desproveït ja de la seua crosta llegendària, posat en net i vestit d’estima per la seua terra ha dibuixat somriures entre aquells que, una vegada explicats els fets de la conquesta des d’altra perspectiva, han empatitzat amb aquells que foren massacrats i foragitats de la seua terra, amb la causa andalusina valenciana.

Immens ha sigut l’esforç per recuperar el verdader rostre del visir al-Azraq, tan desfigurat per les cròniques dels usurpadors i pel pas mateix del temps, però era de justícia que fregant el 800 aniversari del seu naixement tan insigne defensor de la terra isquera de l’oblit per reviure’ns la memòria.

28-ALMUDAINAALMUDAINA 29-L'ORXAL’ORXA
30-GAIANESGAIANES 31-OTOSOTOS
32 - TARBENATÀRBENA 33 - BENIMANTELLBENIMANTELL
34 - CASTELL DE CASTELLSCASTELL DE CASTELLS 35 - CONFRIDESCONFRIDES
36 - BENASAUBENASAU 37 - ALMISERÀALMISERÀ
38 - LLUTXENTLLUTXENT 39 - RÀFOLRÀFOL DE SALEM
40 - CASTELLÓCASTELLÓ DE RUGAT 41 - BENIARRÉSBENIARRÉS
42 - VALL D'EBOVALL D’EBO 43 - PLANESPLANES DE LA BARONIA
44 - VALL D'ALCALÀALCALÀ DE LA JOVADA 45 - QUATRETONDETAQUATRETONDETA
46 - BENIMASSOTBENIMASSOT 47 - BALONESBALONES
48 - PENÀGUILAPENÀGUILA 49 - MARGARIDAMARGARIDA
51 - FAGECAFAGECA 52 - BENIATJARBENIATJAR
53 - SALEMSALEM 54 - AGRESAGRES
55 - GALLINERAVALL DE GALLINERA 56 - BENIGEMBLABENIGEMBLA
57 - BENIMELIBENIMELI 58 - SENIJASENIJA
59 - BENIDOLEIGBENIDOLEIG 60 - XALÓXALÓ

Ara que el visir al-Azraq ha recuperat els seus contorns humans, que la torxa de l’oblit ha pres de nou flama, la diàspora del seu record deu arribar fins els més recòndits llogarets dels que foren els seus dominis. Sí, la tasca encara no ha acabat, continua, i l’estiu que ve tornaré als més deliciosos pobles de la nostra geografia als que enguany, per falta de dies, no he pogut visitar.

Ara, la tardor crida a la porta i és l’hora dels pobles més grans, i de continuar amb el procés creatiu que m’haurà de portar, de nou, al segle XIII, al bell solar de La Muntanya, on es gestarà altra novel·la, una obra on la terra i les dones seran protagonistes.

No voldria tancar aquesta entrada sense agrair l’allau de correus electrònics, comentaris i missatges de tot tipus que m’haveu fet arribat per tal d’animar-me a continuar amb aquesta tasca. Quan un enceta un projecte literari seriós i exigent sense l’ajuda ni la confiança de cap editorial ni de cap institució pública ni privada, el suport de la gent és l’únic que li queda; és per això que m’agradaria demanar-vos un favor: feu una foto de la portada del llibre, acompanyeu-la amb els comentaris que em feu en privat i compartiu-la al vostre Facebook, sols així col·laborareu amb mi per enlairar la diàspora del visir al-Azraq arreu de La Muntanya. I és tan fàcil…

07-08-2014-14-15-094 12-08-2014 17-43-29 04-09-2014 23-37-11

.

03/09/2014 – Foto-blog (344): Carícia de llum al capvespre

Sols el tímid cantussar dels ocells s’endevina al silenciós capvespre…

344 - Reflex de tímida llum al capvespre

Títol

Carícia de llum al capvespre

Data / hora

06/01/2014 / 18:01h

Càmera

Canon EOS 60D

Objectiu

Sigma AF 70-300/4.0-5.6 DG APO Macro

Temps d’exposició

1/20 sg

Diafragma

F 11.0

ISO

100

Distància focal

70 mm

Observacions
.

Lleuger moviment vertical
Clau alta

..

01/09/2014 – Meravelles de Diània: Al-Azraq (primera part)

Fa dos mesos, els amics de Diània TV em proposaren una entrevista molt peculiar: gravada a aquells llocs on transcorre l’acció de la novel·la Al-Azraq, el Blau, açò es: al castell d’al-Qal’a, i al de Planes, i al de Perputxent, i al de Rugat i al Benicadell. Feren falta dos dies per gravar el reportatge-entrevista que ací es presenta ara, però va valdre la pena.

Meravelles de Diània - Al-Azraq: Crònica de la conquesta de La Muntanya (1/2) from Diània.tv

.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...